text
Josep M. Montserrat
Director de l’Institut Botànic de Barcelona
Barcelona intenta completar la urbanització de Montjuïc des del final del segle XIX. L’Exposició Internacional del 1929 oferia la primera gran oportunitat d’escometre l’empresa d’integrar Montjuïc en la trama urbana de la ciutat. La idea era transformar la muntanya en un gran parc urbà, el segon després de la Ciutadella, però molt més gran, i capaç d’acollir les principals instal·lacions i equipaments culturals de Catalunya. I per a la gran exposició es van iniciar alguns dels jardins més notables que encara avui té la ciutat. J. C. N. Forestier va ser cridat per dissenyar els que havien d’envoltar l’Exposició, els edificis de la qual haurien de servir posteriorment per acollir els principals museus de Catalunya.

quadern central
  Els jardins de Montjuïc, un segle d’història del paisatgisme català
   tornar al sumari / b.mm 61 - primavera 03
   

 

La influència de Forestier en la jardineria barcelonina va ser decisiva. Li devem el disseny d’alguns dels millors jardins de la ciutat, la introducció de nombroses espècies noves i la formació, a través del seu deixeble Nicolau Rubió i Tudurí, d’una notable escola de paisatgisme i jardineria a casa nostra. Forestier procedia del Servei de Parcs i Jardins de París, però havia adquirit a Buenos Aires, gràcies, en part, a Carlos Thays i el seu jardí botànic, una important experiència, que li va permetre la utilització a Barcelona de nombroses espècies sud-americanes. Aquests arbres donen avui caràcter als nostres jardins públics. Per recordar aquí, les espècies més notables de les introduïdes per Forestier són: la tipuana (Tipuana tipu), la bellaombra (Phytolacca dioica), la xicranda (Jacaranda ovalifolia), l’eritrina de Bentham (Erythrina falcata), entre altres.
Però l’empenta de l’exposició no va ser suficient per completar el parc. Així, com tantes altres vegades, vam fer de la necessitat virtut, i es va encarregar al doctor Pius Font i Quer la construcció d’un nou jardí botànic, annex a l’Institut Botànic, que substituís els dos parterres del davant del Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella que fins aleshores intentaven fer-ne la funció. L’any 1930, amb més voluntat que no pas diners, Font i Quer va començar a reunir una notable col·lecció de plantes endèmiques i rares obtingudes especialment a la península Ibèrica, les Illes Balears i el Marroc. El jardí, aprofitant antigues pedreres de la Foixarda, havia de completar el primer gran cinturó verd que envoltava les instal·lacions de l’exposició, fins a arribar a la plaça de Sant Jordi i enllaçar amb els jardins construïts per Forestier. A llevant del Palau Nacional, es van construir els Jardins de Laribal, el Teatre Grec i els Jardins d’Amargós, mentre a la part posterior es començava la plantació del Jardí Botànic. Aquest, però, no va poder passar de les dues primeres clotades, poc més de la cinquena part de l’espai inicialment previst. A partir del 1940 s’hi va traslladar, a la proximitat del jardí, l’Institut Botànic, que, gràcies a Font i Quer i a la Junta Municipal de Museus de Ciències Naturals, aleshores ja acollia els principals herbaris i la millor biblioteca especialitzada en botànica de Catalunya.

 


el nou Jardí Botànic No es van produir nous canvis importants fins a la construcció als anys setanta de dos grans jardins temàtics: el de Mossèn Cinto Verdaguer, pensat per acollir col·leccions de plantes aquàtiques i de bulboses, i el de Costa i Llobera. Aquest el va dissenyar Joaquim M. Casamor, que va comptar amb la decidida participació de Joan Pañella i Bonastre, professor de botànica a l’Escola de Jardineria. Pañella era un excel·lent coneixedor de la família de les cactàcies i d’altres grups d’espècies crasses. Amb Fernando Riviere de Caralt, fundador del Jardí de Pinya de Rosa de Blanes, van realitzar diferents exploracions per Amèrica i les seves troballes van permetre la descripció de diverses noves espècies, algunes de molt notables.

A mitjan anys setanta, els Jardins de Costa i Llobera vivien els moments de màxima esplendor i la col·lecció de suculentes, especialment cactàcies, era una de les millors del món. Dissortadament, les intenses gelades del 1985 van arruïnar-ne la major part. Com que mancaven hivernacles de producció, amb exemplars i esqueixos de recanvi, no va ser possible la reposició de les espècies perdudes i, a poc a poc, la gran diversitat inicial va anar minvant.
Encara hi hem de comptar, entre els jardins que es van construir a Montjuïc als anys setanta, els de Joan Maragall, al voltant del Palauet Albéniz, situat al costat de l’antic Jardí Botànic.

El canvi més important que experimentaria la jardineria de Montjuïc en el període democràtic va ser l’ampliació del Viver Municipal de Tres Pins, on es va consolidar una important oferta educativa orientada a les escoles, i, molt especialment, la construcció del nou Jardí Botànic. El 1986, la necessitat de construir accessos i escales mecàniques per als nous equipaments olímpics comprometia greument la part del jardí construïda el 1930. L’Ajuntament de Barcelona va acceptar el repte d’iniciar un nou jardí botànic, molt més gran que l’existent, de manera que, a la pràctica, la realització dels Jocs Olímpics fes possible la necessària ampliació del jardí i resolgués definitivament les greus limitacions que tenia l’Institut Botànic, per causa de l’edifici que ocupava des del 1940. Es va decidir que el nou jardí s’especialitzés en les plantes que viuen en condicions de clima mediterrani arreu del món.

els Jardins Amargós – Teatre Grec.Per tal de reunir els recursos per construir-lo, i les complicitats de la nostra societat i de les seves institucions per garantir la seva continuïtat, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van instituir la Comissió Ciutadana de Suport al Jardí Botànic, presidida per Pere Duran i Farell. Es va convocar un concurs públic d’idees i, a partir del projecte seleccionat, atorgat a l’arquitecte Carlos Ferrater, es van iniciar les obres el 1991, gràcies a sengles convenis de l’Ajuntament amb l’ICONA i amb el Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics. El 1996 un ajut de la Unió Europea va permetre continuar les obres del jardí, que es va inaugurar al públic el 1998.

Conveni amb el csic
Faltava, però, un nou edifici per a l’Institut Botànic, que seguia entaforat al petit pavelló provisionalment construït per a l’Exposició Internacional del 1929. El juliol de 1998 es va signar un nou conveni amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), pel qual l’Institut Botànic evolucionava de centre adscrit, condició de què gaudia des del 1946, a centre mixt de l’Ajuntament i el CSIC. Gràcies a aquest nou conveni el CSIC ha construït un nou edifici, dins del nou jardí botànic, que permetrà consolidar definitivament les infraestructures per les quals tant va lluitar Font i Quer.

Aquests canvis encara no han acabat i la ciutat està a punt de completar l’enjardinament de la muntanya, respectant les escasses restes de vegetació natural que ens han arribat prop dels cims i transformant alguns equipaments obsolets en nous espais verds. Així doncs, el projecte del Passeig dels Cims farà possible la connexió per als vianants entre la Rambla i els cims de Montjuïc, que es convertiran en la principal porta d’accés al parc. Una densa xarxa contínua i comunicada de jardins temàtics connectarà els Jardins de Costa i Llobera amb el de Mossèn Cinto, i el de Petra Kelly fins a arribar al nou Jardí Botànic, a través de nous espais verds, camins, remuntadors mecànics i un reforçat transport públic que hi faciliti l’accés. Des del nou jardí, es podrà accedir a l’antic Jardí Botànic, ja restaurat, obert de nou al públic, on podrà observar-se una reserva d’un altíssim valor biològic, amb els arbres més alts de la ciutat, i gaudir d’un dels espais més singulars i encisadors de la ciutat.

Aquesta transformació permetrà desenvolupar totes les potencialitats d’un espai tan valuós per a Barcelona com és Montjuïc. Però aquestes potencialitats no són degudes només a la disponibilitat de nous jardins a la ciutat sinó, molt especialment, a l’altíssima qualificació d’aquests jardins des del punt de vista naturalista, botànic. A l’especialització temàtica dels jardins tradicionals hi podrem sumar la del nou Jardí Botànic, el qual, any rere any, avança cap a la seva configuració definitiva, gràcies a un rigorós i eficaç manteniment de la Xarxa de Parcs de l’Àrea Metropolitana, al creixement dels arbres i a les noves plantacions. Múltiples orientacions geogràfiques dels cims de Montjuïc ofereixen diversos microclimes i la possibilitat de cultivar milers d’espècies, reunides en nombroses agrupacions temàtiques. Aquesta impressionant gamma de possibilitats fa per fi certa l’afirmació del botànic i viatger anglès G. Bentham, que, el 1821, manifestava que no havia vist cap lloc com Barcelona on es poguessin cultivar tantes plantes diferents a l’aire lliure.

Els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, un dels grans jardins temàtics construïts als anys setanta

“A l’especialització temàtica dels jardins tradicionals hi
podrem afegir la del nou Jardí Botànic que, any rere any,
avança cap a la seva configuració definitiva”.



 

      Quadern Central

tornar al sumari   
  barcelona metròpolis mediterrània   /   actualització juliol 2003                                   contacte _ @       imprimir